L'HOME DE LA GORRA

Cada tarda quan sortia a passejar es creuava amb l’home de la gorra. Una gorra campera, grisa, de feltre. L’home xiulava, una dolça cançó. La melodia era sempre la mateixa. Ella s’apropà un dia que el va veure, ell li feu una reverència amb el cap mentre enlairà la mà fins a la visera. Es trobaren les mirades uns segons. Però començà a ploure, sense paraigües, no es digueren res i sortiren amb presses. Van transcórrer els anys, ja no coincidiren, però ella retingué per sempre aquell rostre: ulls foscos, d'aspecte tristos que brillaren, d'aquell home misteriós amb la gorra, gorra amb ala, campera, grisa, de feltre;

acompanyat d'aquella tonada màgica.