Anècdotes

Aquesta foto l'he presa avui, al migdia, vora la una, al metro L4, quan tornava de l'Institut a casa.

L'home que era assegut a un extrem dels seients del vagó fullejava un tipus de revista (de pocs fulls, malauradament no he pogut veure de quina publicació es tractava). De cop i volta, m'he adonat que arrencava un full i el doblegava. He pensat que segurament havia vist alguna cosa que valia molt la pena... Però, també ho he trobat una mica estrany perquè si la revista era seva, no tenia gaire sentit, no? Això es feia fa uns anys a una saleta d'espera o a la perruqueria. Recordo que amb delicadesa s'intentava no malferir la revista, perquè no es desprenguessin tots els fulls, ja que no te la podies endur; ara es prenen fotos, ras i curt!

Després d'uns pocs minuts, ha repetit la mateixa operació amb una altra pàgina. M'ha estranyat més. L'home seguia llegint, amb tota la calma del món, subjectant amb una mà la revista i amb l'altra duia les dues pàgines doblegades.

Fins que hem arribat a la tercera, a la tercera pàgina, esclar! Aleshores, me l'he mirat de baix a dalt i de dalt a baix. Aparentment tot semblava

«normal», però suposo que només aparentment... Quan ha adjuntat aquest full al plec de la mà, ha començat a modelar els papers per fer com una gran pilota, mentrestant, la revista es mantenia recolzada sobre les seves cuixes.

Em sentia intrigada, m'hauria agradat saber amb quin criteri salvava les pàgines de l'escabetxada... Però no he pogut... Algun full semblava que l'entusiasmava i fins i tot podria dir que en feia una lectura i l'indultava, però, quan es trobava amb algun altre que contenia vés a saber què; ras, ras! (i fent soroll i tot, eh?) No pas com m'imagino que faria el Mrs.Bean, a poc a poc, per no cridar l'atenció, i anar alternant les mirades cap al full i cap a la gent que l'envolta per comprovar que no és el punt de mira... però acaparant tota l'atenció per altres raons.

I he vist afegir el quart full, el cinquè... La pilota de la mà dreta anava creixent.

He baixat a la parada, Girona, però abans d'arribar-hi ja li havia pres una foto; he sentit que per a mi era més que necessària, i m'hi he arriscat (uf!), només per acompanyar aquest escrit, però.

La meva àvia, Antònia, sempre em deia, “Glòria, n'hi ha més fora que a dins” i quina raó que en tenia...