Anècdotes...

Dissabte passat vam tenir un bolo al Maresme, vam actuar amb l’espectacle infantil “Tatxim, Tatxam!”. Hi ha un moment de l’actuació en què jo faig màgia de la bona, amb una llibreta, i demano a la mainada que m’ajudi a dibuixar animals màgicament. Aleshores, per començar, necessito que em diguin tres animals grans que visquin a la selva, i millor ferotges, per fer-los aparèixer dibuixats entre les pàgines....

Un nen d’uns tres o quatre anys va ser el primer que va alçar la mà per respondre’m, i em va dir: un caragol!

—Com? Un caragol? Com pot ser això? Em va “descol·locar” molt, la veritat...

El petit no em devia entendre.

(Són aquelles petites coses estranyes ...).

Les altres dues personetes van aportar: un ós i un dofí. I amb la meva fórmula màgica (jo sóc Esdrúixola, aprenenta de maga): “màniga màgica, música harmònica...” va sortir bé el truc. Quan vaig ensenyar la llibreta per mostrar-los el que havíem aconseguit plegats, hi havia l’ós al costat del dofí, però no el caragol.

Mentre ho comentava, anava pensant què diria si em preguntaven pel caragol... Doncs, que el caragol havia estat molt, molt ràpid; més que jo obrint la llibreta. Ves per on!

Així ben segur que ell hi era amagat i si no ho volia, no el trobaríem pas...