Conte infantil: "La Paquita i altres cuques" Capítol 10-La Duna.

(...)

─Vull aconseguir la lluna!

─Com? ─va preguntar el Lluïset, sense refiar-se d'allò que acabava de sentir. ─Ho dius de broma, no?

─No, no, … El que has sentit. La lluna em té encisada i hi vull arribar.

─Quina barbaritat, Duna! I com t'ho faràs? Volant? Ha, ha, ha!

─No, no és broma. Estic construint un coet. Fa ben bé un parell de mesos que hi estic treballant, un dia sí i un dia no. M'ho vaig organitzar així des del principi, per mantenir un ritme de treball. I la idea és emprendre el viatge ben aviat, la nit de Sant Joan exactament. Et diria que m'acompanyessis Lluïset, però, sé que serà un viatge sense retorn...

─Duna, però què vol dir sense retorn?

─Sona trist, oi? Doncs sense retorn vol dir simplement sense retorn, no hi ha cap altra explicació. Per a mi ser-hi és una fita que ja ho val. Nosaltres, les papallones africanes, tenim una vida curta.

─Però ho has pensat bé, Duna? Llavors, el dia que ens acomiadem serà un adéu per sempre més, oi?

─Sí, però m'estimo més no pensar-hi, Lluïset. Potser algun dia ens retrobarem en algun altre lloc.

─Sí, esclar, a Júpiter... ─va dir el Lluïset i li va lliscar una llàgrima per la galta que es va eixugar dissimuladament amb la pota.

─No ploris, Lluïset, no veus que aquest és el meu somni? Ho desitjo tant... Hauries de veure-ho d'una altra manera, i estar content perquè aconseguiré el que més desitjo en aquest món.

─Duna, Duna... I què has construït? M'ho ensenyaràs?

─Sí, vine! Anem! (...)