Contes d'adults: Serafina

Reflectida al mirall, comprovava per enèsima vegada si duia el mocador de coll ben col·locat. Nerviosa, molt nerviosa. Aquella nit, gairebé no havia pogut dormir, se l'havia passat rumiant. L'endemà, arribava el gerent i propietari de l'empresa, el Sr. Carmineri, italià d'allò més. Feia més de dos anys que no visitava Barcelona, si més no, oficialment. El senyor Carmineri era un home molt bàsic. Tret dels assumptes de l'empresa, i no tots, s'hi podia parlar de molt poca cosa més. Li encantaven la bona cuina i les dones, exactament en aquest ordre. Com que l'empresa no anava tan bé com anys enrere, es rumorejava que potser la seva visita era per un sanejament integral. Això l'amoïnava molt. A la central de Barcelona, de la qual ella era la directora, li havien fet acomiadar en poc temps sis persones. Cinc d'elles pertanyien al departament de màrqueting i una al departament comercial. Acomiadaments ràpids, poc justificats i amb el mínim cost per a l'empresa.

De cop i volta el telèfon va sonar. La van avisar que el suprem acabava d'entrar a l'edifici. La Serafina va sortir del despatx per anar a rebre'l al hall, com la seva condició mereixia, només ho feia per a persones comptades. Va traspassar la porta del seu despatx i, com sempre, a mesura que anava recorrent les diferents sales, s'anava estenent pertot arreu el silenci. La Serafina era una número u, molt bona en la seva feina, però cruel i, fins i tot, temuda per una part del seu personal. Encara que hi havia una altra part, molt minsa, que la considerava una dona graciosa. De graciosa, la veritat, no en tenia res. L'opinió o els comentaris que feia no eren mai en broma, però, és clar, només ho sabien els qui la coneixien bé.

El va veure des de lluny. Estava parlant amb les noies de la recepció. Li va semblar més gras i més calb. Per a ell, ella estava igual, tan seca i arrugada com quan la va conèixer, ara feia uns vint anys. Aleshores, mirant-se-la, la Serafina li va recordar l'últim membre que havia arribat a casa seva. El chihuahua de l'Adriana, la seva filla, una gosseta molt esquifida i amb molt mal geni. Pensar en això li va fer riure i riure. Després de saludar-se, de dir-se un grapat de mentides protocol·làries, van pujar cap al despatx. La Serafina, tota seria, li anava comentant les darreres novetats mentre tornava a passar per les sales. Ell només tenia ulls per mirar-se a les dones, les anava saludant amb el cap, i la Serafina feia veure que no se n'adonava, però allò la molestava, a més a més no l'atenia, no li feia ni cas.

Una vegada al despatx, el va convidar a seure al sofà. Li va oferir alguna cosa per beure, ell va demanar un whisky. El moble bar estava just sota un gran mirall, i ella no va poder estar-s'hi de tornar a mirar-se i col·locar-se el mocador mentre preparava la beguda. El mocador estava perfecte. El senyor Carmineri li va comentar que era molt bonic, que li encantaven els clapejats, imitant als tigres, que eren sexis. Ella li va rectificar que no es tractava d'un tigre sinó de les taques d'una girafa. Ell, però, es va imaginar el seu chihuahua amb aquell mocador al coll, corrent pel passadís de casa seva, i va tornar a riure's uns minuts sense cap mirament. Va pensar que només una dona com ella podia dur un mocador de girafa al coll. Tot seguit, ella li va portar el got i va asseure's al seu costat sense comentar res més, per abordar ja els temes motiu de la trobada.

Encara no sabia ben bé quina era la finalitat d'aquella programada visita, quan el senyor Carmineri va començar a parlar i parlar dels descosits de l'empresa. Entre altres assumptes, li va fer la reflexió de la necessitat d'un canvi, d'una rentada de cara, cada cop hi tenien més competència. Segons ell, tots els productes s'havien quedat enquistats, havien d'idear un nou article, per aconseguir tornar a estar entre els primers. Un producte que tingués molta força, molt poder... Ella era l'única que ho podria fer. La Serafina va pensar que l'alcohol li havia pujat, que per això, de tant en tant, reia sol, que aquell home s'havia begut l'enteniment, però ell li va tornar a demanar més beguda i ella no va negar-s'hi. Li va comentar que estava demanant un impossible, i també li va preguntar que si el que volia era desfer-se'n, d'ella.

De nou amb la cara al mirall, ella mateixa es deia quin producte es podria inventar que no estigués ja inventat... Tot d'una, es va deslligar el mocador i es va mirar el coll. Tenia un coll preciós, que no li corresponia per la seva edat i no sabia a sant de què feia tants anys que se'l tapava. Es va quedar uns segons abstreta mirant-se'l, quan el senyor Carmineri se li va acostar i li va fer un petó bavós, al mateix temps que anava a agafar el got. Ella va cridar espantada. Va veure-ho tot a través del mirall i es va dir que allò no li estava passant a ella. El seu cap havia perdut el seny. L'edat li devia jugar males passades, però què podria fer.

No s'ho va pensar, havia d'enllestir la visita, era tard i duien hores parlant. Ho deixaria per a l'endemà. Quan van sortir del despatx, es va adonar que hi havia un fort guirigall a fora i va pensar que potser l'havien sentida; mentre avançaven, el soroll i les mirades els anaven acompanyant per totes les sales. Ella caminava tota estirada, amb el cap ben alt. Es va creuar amb la Pepita, la seva secretària, i li va semblar que es quedava bocabadada, mirant fixament el seu coll. El senyor Carmineri, al seu costat, ben a prop, l'anava ensumant. El seu alè feia pudor de ranci. Quan van entrar al ascensor i li va donar l'esquena per prémer el botó per baixar, ell ja tornava a ser en el seu clatell, olorant-la i, xiuxiujant, li va dir que aquell coll era de gran bellesa, el més llarg que mai havia vist. La Serafina va reaccionar de cop, li va donar un empenteta de res, des del darrere, amb el cul, que el va estampar contra la pared, i d'allà va anar a parar a terra. Van haver de trucar a una ambulància que se'l va emportar i va estar un mes ingressat a l'hospital.

Ningú no es va explicar com es va poder trencar quatre costelles, una cama i dues vèrtebres ensopegant dins d'un ascensor, i el millor per a la Serafina és que, a hora d'ara, ella tampoc no s'ho explica.

* * *