Conte adults: Si us plau, senyor...

Si us plau, senyor...

Anava amb la disfressa que havia aconseguit llogar de l'època de Maria Antonieta. Va obrir una de les fulles de la gran porta d'entrada amb suavitat. Amb el cap un xic abaixat mirant cap a terra, va acompanyar la maneta fins a tancar-la, sense fer gaire soroll. No volia cridar l'atenció, i les portes eren grans i pesades. Un cop a dins, va ser quan es girà a poc a poc i observà la gran sala, però amb timidesa.

Aquell dia celebraven l'aniversari de la Baronessa de Warens. Havien convidat moltes persones a passar una vetllada a la mansió de les Charmettes, a prop de Chambéry. D'un inici, ella no el va veure, així que va caminar entre la gent, mirant a tothom, d'aquí i d'allà sense reconèixer a ningú, fins que va descobrir a l'amfitriona, Françoise-Louise de la Tour du Pil, coneguda com la Baronessa de Warens. La dona estava allunyada i envoltada de gent, al costat de la llar de foc central de la sala. Era preciosa. Com la recordava en un gravat que havia vist feia anys. Anava amb un vestit de vellut de color blau cian que li conjuntava a la perfecció amb un mantó de gasa que portava amb molta delicadesa agafat amb dos fermalls a les espatlles. A l'escot es deixava veure una estreta blonda blanca. El cabell el duia recollit en una trossa, però feia l'efecte de despentinat perquè li queien en ambdós costats de la cara uns rulls en espiral. Tot plegat: el vestit, la blonda i els tirabuixons li donaven un aire elegant i sensual.

Es va apartar, no volia que la Baronessa la veiés perquè no es coneixien. No sabria explicar-se què estava fent allà. Va donar una llambregada pel seu voltant, per percebre si també hi era ell per allà. I no. Li va estranyar.

Un home, molt mudat, va passar pel seu costat, la va saludar, i es va anar a seure davant el piano. Un altre va arribar amb un violoncel i, un tercer, va col·locar-se amb un violí; junts van començar a tocar música barroca. Va recordar que es tractava de Proserpine ouverture, de Jean-Baptiste Lully. La gent no va trigar gaire a apropar-s'hi i fer un cercle al voltant dels tres músics.

Era el bon moment per pujar les escales i a anar a indagar. Potser ell es trobava descansant en un altre pis. Va obrir una porta i mirà. Era una habitació gran, semblava la principal perquè donava a la façana de l'entrada de la casa. Dins de l'habitació va poder adonar-se'n que hi havia diverses portes, portes que comunicaven amb el mateix passadís des d'on ella havia entrat. L'habitació era blava. El paper que cobria les parets era de flors amb uns fons blau. L'empaperat ocupava més de la meitat de la paret perquè a la part inferior hi havia un tipus de protector que semblava de fusta d'un metre, pintat amb dues tonalitats, també de blau. Les cortines, els coixins, el cobrellit i fins i tot els llençols eren també blaus, diferents tons. El vano de tonalitats blavoses se l'endugueren cap a la mar. La mar li agradava... La llar de foc no estava encesa, feia fresca. El llit era de matrimoni, molt gran, no estava fet. Es va apropar cap a un dels finestrals per mirar. Des d'allà podia contemplar un paisatge espectacular, l'escassa llum de la tarda encara li ho permetia. Tenien un jardí molt verd i cuidat, ben segur que ple de flors, i a l'horitzó s'albiraven unes muntanyes de poca alçada.

Va ser llavors quan va sentir a algú estossegar. El soroll li va semblar que venia de l'altre costat, de les habitacions que hi havia a l'altra banda, del darrere de la casa. Va abandonar la sala i va prosseguir pel passadís anant alerta per si sentia alguna cosa més. I no va trigar gaire a tornar sentir tossir. La forta i aspre tos la va fer parar just davant una porta. Potser era la d'ell...

Va picar dues vegades amb la mà, però no va obtenir cap resposta. Va tornar a trucar... Però res. En aquell moment va decidir entrar-hi. Era un despatx immens. Hi havia un home d'esquena a la porta, en el fons, a la llunyania. Tenia un llum d'oli sobre la taula. Aquella habitació era més fosca que d'on venia. Ell estava escrivint. Va pensar que no l'havia sentida, potser immers en l'escrit. Ella va anar apropant-se i es va asseure a un tamboret que hi havia al costat de l'escriptori, mentre el saludava. Ell ni la va mirar. Aleshores ella el va observar una bona estona. El cabell era més fosc de com el recordava, això sí, molta quantitat i llarg. Duia una jaqueta marronosa, i de les mànigues li sortien uns punys clars d'un blanc brut. També duia una armilla de botons, del mateix color que la jaqueta. Li va semblar que el cabell estava greixós, potser feia dies que no se l'havia rentat. Els llavis eren molt fins, i molt marcats, com si se'ls haguera perfilat. Escrivia, amb la boca una mica oberta uns fulls rebregats, amb una llarga i bonica ploma d'oca. Es va fixar que cada set o vuit paraules, dirigia la ploma cap a un tinter, la sucava, i continuava amb la mateixa cadència, tot compassat. Va pensar que potser aquells fragments que escrivia amb aquella passió serien els esborranys que li servirien després per la seva autobiografia. Llavors li va preguntar: “gràcies a la Baronessa Warens, vostè ha aconseguit una feina, no?” No va reaccionar. “Bona tarda, sóc aquí!” No va aixecar el cap del paper per a res, fes el que fes, allò semblava que el tenia absorbit. Així i tot, ella va continuar amb l'interrogatori. “I està aquí vivint? Una bonica casa, oi? I bonic jardí! I també pot estudiar, no? Aviat no li caldrà ni anar a treballar. Aquest temps pot dedicar-se a allò que li agrada, i per ella” Però ell no va fer el mínim gest, com si no la sentís. “Perdoni, perdoni, em sent? Jo sóc aquí i el veig”. Va parar d'escriure, però per a ell, ella no hi era. Així que li va continuar dient: “Sap vostè que s'ha enamorat d'una dona transgressora, liberal i autònoma? Aquests anys que viurà aquí seran els més feliços de la seva vida i ho plasmarà a un llibre, Les confessions. Senyor, m'escolta? No entenc com no se n'adona … Vostè no ens considera, vostè no ens inclou, i per què? Sí, senyor, una dona li fa aquesta reflexió. Obri els ulls, si us plau, que encara som a temps, pot canviar-ho; comenci vostè, que encara li queda molt per escriure...”

Aleshores, ell va alçar-se, i agafant el llum d'oli que tenia sobre l'escriptori es va dirigir cap a la sortida, i sense ni mirar-la va comentar que a baix feia estona que l'esperaven uns convidats. Va tancar la porta amb un fort cop. Silenci. Ella, ella es va quedar allà, sola, a la fosca.