Conte d'adults: Ella no era cap dona de finestres.

Va descórrer les cortines de vellut vermelles del menjador i va sortir. Era l'horabaixa. A fora hi havia tranquil·litat. Amb el cap alçat i recolzada a la barana va passejar la mirada d'esquerra a dreta. Després, de dreta a esquerra. Silenci. Els diumenges a la tarda aquella zona es quedava deserta. En aquell moment no hi havia ningú, i amb molt de gust respirava la solitud. El seu balcó donava a un interior d'illa on gairebé només hi havia despatxos, exceptuant potser un hotel. Un d'aquells tan luxosos que estan plens durant la setmana, sobretot entre dilluns i divendres a mig matí. Les mateixes habitacions eren ocupades diverses vegades, tota una agitació. Hi havia molt de moviment de gent que deambulava cap aquí o cap allà amb barnús blanc. Ui, a ella li feia una gràcia! Però els dissabtes res, i els diumenges res de res.

Va mirar al cel. Estava preciós. Franges llargues de diferents colors s'estenien omplint-lo amb un cert ordre. Durant uns segons aquella combinació de tons naturals vermellosos l'encisà. De sobte, va veure una gavina. Va resseguir amb la mirada el seu vol i va pensar que devia anar perduda, era massa tard perquè fos terra endins, tan lluny de la platja. Li agradaven les gavines, les trobava boniques. Llavors es va adonar que aquell to vermell del cel feia conjunt amb les flors de la seva veïna, l' Anna. L'Anna tenia unes flors meravelloses. Sempre. En algun moment havia sospitat que eren de plàstic de tan boniques com eren, però després d'observar-les amb molta atenció, va poder confirmar que estava equivocada. Les flors es marcien, totes es morien; tot mor. I encara que la veïna li digués que no feia res d'especial, solament les cuidava, amb molta cura i tendresa, ella pensava que algun secret devia tenir. Mentia. Ben segur que la veïna mentia. Els devia posar algun tipus d'adob, però no li volia revelar de quina mena de substància era. I això que havien estat veïnes gairebé quaranta anys, però aquestes coses, de vegades, passa.

El veí que vivia a sota es deia Martí. El seu balcó era més ample però més curt perquè tenia una part coberta, que formava una tribuna. Només hi havia cactus, en aquell balcó, i ell mai no hi sortia. Va estar una estona observant aquella terrassa enfosquida. Amb la mirada fixa per esbrinar el motiu d'aquella brutícia incrustada va pensar que devien haver diverses capes acumulades d'excrements d'ocells. No hi havia parat mai atenció, i li va estranyar no haver-se'n adonat fins aquell moment. Pobre Martí, havia fet poc de bo d'ença que la Paquita se n'havia anat...

Llavors es va quedar pensativa mirant els finestrals d'un edifici al costat de l'hotel, just al seu davant, també a la tercera planta i li va semblar que algú la saludava. Ella va abaixar el cap, en un acte reflex. Va fer veure que no ho havia vist. I va estar una bona estona mirant cap avall, cap a un dels seus testos on tenia una planta que li havien regalat pel seu aniversari feia un parell d'anys. Es va entretenir uns minuts traient alguna fulleta seca. I molt tímidament, fingint manca d'interés, va tornar a mirar de cua d'ull cap aquell pis. L'home encara hi era. Aquest cop ella va abaixar el cap dissimuladament. Un trosset de rajola que decorava el lateral del test estava mig desenganxat. Va intentar treure'l una bona estona, abans no caigués. El seu cap distret amb la torreta va fer que es despistés uns segons, però no va trigar a alçar de nou els ulls. L'home continuava allà; i la va saludar per segona vegada. No hi havia cap dubte, es dirigia a ella. Va quedar glaçada. On anava ella amb aquell aspecte? –es va preguntar. No li va agradar gens pensar que aquell home s'enduria una idea equivocada de la seva persona; ella no era cap dona de finestres. Duia la bata de “boatiné”, de color rosa, un parell de pinces al cap, els mitjons de llana gruixuts i les sabatilles d'estar per casa; a aquella hora ja no esperava a ningú i s'havia canviat per estar còmoda. Li va semblar que l'home anava mudat, devia tenir uns setanta anys i per ventura estava de visita a casa d'algun parent perquè no l'havia vist abans. Tampoc no podia tenir pressa, a aquelles hores, i mirant per aquell finestral. Vés a saber, potser es tractava d'un avi que havia anat a cuidar el seu nét o la seva néta. I si era vidu, ... llavors, seria més fàcil conèixer-lo... Es va emocionar. S'havia d'anar a compondre.

Aleshores, es va inclinar i com si recollís una fulla de terra, va dirigir-se cap a la porta per sortir del balcó. Va deixar-la oberta de bat a bat, calia ser ràpida, volia que ell no marxés abans que la llum de la tarda s'esvaís.

Al cap de cinc minuts, hi va retornar. Amb les sabates noves de taló, sense mitges, no se les havia posat per no perdre més temps. Des d'aquella distància l'home no ho percebria. Duia una jaqueta de punt, molt fina, vermellosa, que li esqueia d'allò més bé. S'havia repassat els cabells, empolainat les galtes amb una mica de color, i també s'havia posat les ulleres que tan interessant la feien, o almenys , això li deia el seu fill. Va sortir tota cofoia i amb un caminar elegant va anar fins a la barana, s'hi va recolzar, va mirar cap a baix i, després de pensar-ho una estona es va atrevir. De cop, es va quedar quieta, bocabadada, per un instant va perdre l'alè. Quin ensurt va tenir! Va haver de mirar-se'l una bona estona per estar segura. No, el que veia no era fruit de la imaginació. Aquell home s'havia tret la camisa, i amb el pit al descobert i els dos braços aixecats li adreçava gestos obscens.

El va mirar sense pudor, i de cop, del més profunt de l'ànima li van venir ganes d'alçar el braç i plegar-lo. Un gest que mai no havia fet a ningú. Sorpresa i satisfeta de si mateixa, va anar cap a la porta, va entrar al menjador, va tancar les persianes de fusta, després les portes i, aquest cop, fins i tot, va assegurar-se de córrer bé les cortines.