Conte adults: La Pau.

LA PAU.-

Després de recórrer un munt de parades, arribava al seu nou destí. Vivia al centre de la ciutat, a Barcelona, en una zona privilegiada, a prop de tot; però havia trobat una feina ben lluny, segons ell, a prop d'enlloc. En aquell moment era difícil treballar, així que aquella ocupació li havia anat com l'anell al dit.

Als matins, quan tothom es desplaçava cap al centre, ell, en canvi, es dirigia cap a la perifèria. Sempre la vida li havia portat la contrària, i el més sorprenent de tot era que encara ara se'n sorprenia.

Quan sortia del metro se submergia en el gris. Edificis molt similars, escampats amb un cert ordre, places asfàltiques, una mica tèrbol i una olor molt particular a la qual gairebé ja se n'havia anat acostumant. Aquelles olors que en un inici t'acompanyen a casa i es barregen amb les pròpies, fins que arriba un dia en què no saps ben bé com, sense adornar-te'n, ja s'han fet teves.

Del metro a la feina trigava cinc minuts. De la rambla de Guipúscoa, passava per la plaça de la Pau, fins a la “Piramidón”, un edifici emblemàtic i alt, on compartien espai diverses entitats. Es deia que hi havia molta delinqüència, però mai havia tingut cap ensurt...

Passava al costat d'unes finestres baixes, amb reixes, on a l'interior només li semblava albirar roba estesa. Segons el seu imaginari passejar per aquelles voreres era com moure's pels passadissos d'una presó; potser per això caminava ràpid.

Creuava la plaça de la Pau, on hi havia la Parròquia, Sant Ambròs. Suposava que només obrien els diumenges i festius, no l'ha havia pogut visitar encara.

Només vuit parades per canviar totalment d'idioma, de colors, d'olors, d'entorn... A La Pau, ell se sentia gairebé un altre.

Aquell dia va impartir les classes de primera hora i va baixar a esmorzar. Després d'esmorzar va anar a fer un tomb per la plaça perquè tenia temps. Volia fumar, sabia que era dels pocs que no ho havia pogut deixar, i cada cop que n'encenia una, de cigarreta, es deia que seria la darrera.

Es va asseure en un banc, just davant la parròquia. Estava d'allò més tranquil fent-se la cigarreta quan en sec va parar una furgoneta al carrer Concili de Trento. En el vehicle hi anava una munió de gent. Després van arribar un parell de furgons i un autocar. Baixaven moltes persones (jovent, mitjana edat...). Tothom anava carregat amb paquets de tot tipus. Va observar que dels grans paquets sorgien bosses, maletes, plàstics, per aquí i per allà. Un grup, de cop i volta, es va posar a muntar una estructura; pals llargs, negres, cap amunt i cap avall. Uns altres van començar a netejar el terra; van treure unes grans escombres, i recollien la brossa: fulles, branquetes, papers. Tothom molt atrafegat.

Quan menys s'ho esperava una dona es va apropar i li va entregar una escombra, però ell no va badar ni un segon i la hi va tornar, proferint-li –No, no, escolti... Només em faltava aquesta!

Aleshores, veient un home que obria les portes de la parròquia, va pensar que probablement havia arribat el dia en què podria visitar-la, però aquell home just va entrar i tancar al seu darrere. Aquella mateixa persona no va trigar gaire a obrir el finestral de la dreta del pis de dalt i va apropar el màxim que va poder un gran altaveu. Poc després es va obrir l'altre finestral, a l'altra banda, i l'individu va col·locar un altre altaveu igual. Ell, sense perdre cap detall, observava l'església més incrèdul que mai.

Amb l'estructura de ferro estaven construint una gran bastida. Hi havia com uns quinze homes carregant i fixant les peces. Se li va apropar una dona i li va demanar la seva talla. “Perdoni, una eLa o una eMa?” li va dir. No va dubtar, i va respondre al moment “ eLa, eLa...” La dona li va oferir una samarreta de color groc, i seriosa li va ordenar que se la posés. Es de regal? –va preguntar–. Però la dona ni el va sentir, estava massa ocupada.

Aleshores, es va mirar la samarreta per tots els costats buscant una pista, però no hi havia res anotat i com que la va trobar bonica se la va posar a sobre de la que duia. Amb la samarreta posada va intentar escapolir-se dissimuladament, però tota la plaça estava envoltada de gent que controlava l'aglomeració i no deixava que ningú marxés.

”No es pot sortir, fins després” li va indicar un jove, assenyalant-li amb el dit cap allà on havia de dirigir-se i, al moment, va afegir “Vostè va de groc, cap a la zona groga, si us plau. Sota la bastida, gràcies”.

Ell va mirar, i va veure que havien aconseguit muntar una estructura com una proa d'un gran vaixell. Va anar cap allà; amb els seus. Una noia amb samarreta carabassa el va escridassar, li va dir que s'afanyés, que no anava de passeig.

Un cop al costat de tota aquella armadura, va pujar el primer pis per poder observar l' aldarull amb altura. La plaça havia sofert un canvi impressionant. En una zona havien posat grans plàstics blavosos a terra, a la vora de la construcció de ferro; en una altra, plàstics de tons de la sorra. Des de dalt, la sensació era l'atracament d'un vaixell a una cala o una platja. El voltant de la plaça diferents colors de samarreta per grups.

En aquest moment, va sonar una cançó, i la gent es va anar movent agafada de les mans segons les tonalitats que vestien. Formaven rengleres de diferents colors que es movien d'un costat a un altre. Tots plegats devien representar una bandera; semblava l'arc de Sant Martí. Ell per uns segons es va pensar que representaven la bandera de l'orgull gai i va quedar paralitzat, millor dit, en estat de xoc. Però un jove que hi havia al seu costat es va fixar en la seva cara i el va tranquil·litzar dient-li que es tractava de la bandera de la Pau.

De cop i volta, es va sentir una veu d'home. Va dir unes paraules que ell no va entendre i tothom es va posar a ballar i a cantar al ritme de la cançó. Allò s'estava gravant. Es va adonar que hi havia gent amb càmeres. Es va passar la mà pels cabells, com un acte reflex, no fos el cas que sortís a les notícies.

Una jove el va renyar, i li va dir amb accent francès ”no te'n recogdes o què? Deguecha, deguecha, isquiegda. Isquiegda, deguecha, isquiegda. E manos agriba Sí, sí, sí... Ouais, ouais....”

La música cada cop més forta. El seu grup, el groc, va començar a pujar la bastida. Una dona li indicava que pugés, primer amb el cap, després amb la mà, fins que el va empènyer cap amunt. No tenia sortida. És clar! Aleshores ell li va semblar entendre-ho, potser les samarretes grogues simbolitzaven alguna cosa... Va agafar embranzida i va anar cap amunt per no tenir problemes. Mai li havia agradat que el toquessin desconeguts i en aquell moment tothom el tocava. Quan hi era a dalt, al cinquè pis, es va fitxar en l'helicòpter que controlava l'esdeveniment.

Segurament des d'allà també graven –va pensar i va preguntar-se– Caram, valga'm Déu, on m'he ficat? Es tractarà d'un videoclip, un anunci, o fins i tot, d'un flashmod, que ara està de moda?

Poc després, l'helicòpter va mantenir–se uns segons a certa altura bastant quiet a l'aire, i, va deixar anar una escala molt, molt, molt llarga. Tot seguit, dos homes grossots el van empentar cap amunt mentre un li deia en català i l'altre en anglès què calia fer. Ell no entenia res, s'ho va agafar de broma, però quan l'estranger li va posar la mà al cul, amb certa dificultat (perquè mai havia estat gaire esportista), va ascendir fins al quart esglaó de l'escala de corda sense ni pensar-s'ho. Una vegada allà dalt se sentia un heroi, però en mirar cap a baix, li va agafar por i va intentar recular. Prefereixo que em torni a tocar aquell xicot– es va dir. Llavors, l'helicòpter va començar a moure's un altre cop agafant més altura. Garratibat amb totes les seves forces a l'escala i amb els ulls ben closos, va cridar: –deixeu-me, sóc home de pau! Però l'helicòpter se'l va endur volant.