Conte adults: La ciutat eterna, inabastable.

Collage_Rome

Finalment va aconseguir anar a Roma. Després de molts anys d'intents fallits, ara hi era. Aquella ciutat li feia respecte; què dic respecte, molt més que respecte. Per a ella sí que s'havia convertit en la ciutat eterna, inabastable. Des dels vint anys que havia intentat visitar-la, però no ho havia aconseguit fins ara. Sí, tal com ho dic, mai. Li semblava que tenia el destí en contra, i quan prenia la decisió, només li sorgien problemes. Tant va ser així, que el cinquè d'aquests intents, en comptes de desistir i deixar perdre el bitllet del vol i l'estada de tres nits en un hotelet a la vora de Piazza di San Marco, com havia fet altres vegades, va decidir regalar el bitllet i la reserva de l'hotel a un familiar que podia anar-hi aquells dies; va pensar que, si més no, ell l'aprofitaria. Després, es va assabentar per una tercera persona que aquell parent durant la visita havia tingut més que un entrebanc. És clar que, a ella, el familiar no va gosar explicar-l'hi, potser per deferència i delicadesa, no ho sé pas... En fi...

Una vegada endreçada la roba, va guardar la maleta a l'armari i va sortir de l'hotel. Aquell matí volia començar la visita. L'art romà, que l'havia atret de petita, era l'objectiu. Frisava per veure com era en la realitat allò que tantes vegades havia vist en els llibres il·lustrats i al cinema: el Coliseu, Trinità dei Monti (Plaça d'Espanya), el Panteó, la Bocca de la Verità... Aquell cap de setmana era només per a ella. I tant que n'estava, d'emocionada, i molt!

Duia la roba adient a la temperatura que feia. Primer de tot, va agafar un autobús de dos pisos per anar al Coliseu. La van enviar cap al pis de dalt i s'ho va prendre bé, amb calma. La xafogor era insuportable. Allà, asseguda sota un sol d'agost que estavellava les pedres, va mig tancar els ulls alhora que s'esforçava per respirar. El seu somni, un xic oblidat, anava agafant forma. Després aniria al barri Trastevere, la plaça Popolo...

Quan va arribar, no s'ho acabava de creure, el Coliseum era un amfiteatre gegantí. Però l'havia vist tants cops a tantes fotografies, pel·lícules (Ben-hur, Gladiator...) que se l'esperava molt més ben conservat. No va trigar a adonar-se que el que havia vist era tot el que en restava. Va passejar una estona entre les pedres mentre feia fotos. Se sentia atrapada per aquell color mig rosat. De cop i volta, un romà, vestit de romà com a les pel·lícules, li va parlar dolçament en espanyol. La va sorprendre que li fos tan fàcil adonar-se d'on provenia ella. Xerraren i van acabar compartint un vinet blanc fresquet en un bar típic de la vora. Aquell home fort com un gladiador, formós amb aquella vestimenta, simpàtic i uns trenta anys més jove que ella, la va fascinar. Però en realitat ella no ho acabava de tenir clar i no deixava anar la bossa on duia el moneder ni un moment.

Més tard, el romà es va oferir a acompanyar-la a la Fontana di Trevi. Aquella font tan immensa la va impressionar. El cicerone li va comentar que era tradició llençar-hi un euro i demanar un desig. Es va posar la mà a la butxaca dels pantalons i va trobar-hi una moneda de dos euros; tant se li'n donava, res en aquell moment li importava (no era supersticiosa, però és ben veritat que si en comptes de dos euros hagués tret una moneda de cinquanta euros, també l'hauria llençada). Va tancar els ulls i la va deixar anar. «I per què no?», es va dir. El romà es deia Sylvio. Va riure, es va recordar de l'Anita Ekberg, que era la Silvia en aquella pel·lícula, encara que ella no es deia Marcel·la. Ai! La dolce vita... Una de les seves millors amigues de la infantesa havia estat la Sílvia. Ves per on! També recordava la joventut... I es preguntava com és que aquell xicot jove, de l'edat del seu fill, més o menys, s'havia fixat en ella, en una dona de gairebé seixanta anys, molt ben conservada, això sí, però de gairebé seixanta anys...

Van acabar la tarda voltant per les botigues. Van fer un refrigeri al migdia i al vespre van anar a sopar a una pizzeria. Ella va convidar. Aquells espaguetis la van transportar al plat de pasta que assaboria amb molt de gust la Julia Roberts a Menja, Resa, Estima. Després d'aquell sopar van dormir plegats i en tot el diumenge no van sortir de l'hotel on ella s'allotjava. Ella es va treure deu anys de sobre, si no més... Ja no se'n recordava... Diumenge al vespre, en sortir de l'hotel se sentia com una adolescent. El Sylvio la va acompanyar a l'aeroport, i allí es van acomiadar. En l'últim adéu ell li va entregar un sobre. Dins el sobre hi havia una factura, amb una llista minuciosa de les despeses. Havien compartit trenta-vuit hores, i el Sylvio no s'havia descomptat, ho tenia més que present. També, hi havia el seu número de telèfon per si un dia tornava, i el número del seu compte on podria fer-li l'ingrés.

Ella no va dir res, es va enrojolar, i ho va dissimular amb un gran somriure.

Després, asseguda a l'avió, es va adonar que ni tan sols li havia fet un descompte, totes les hores estaven estipulades amb el mateix preu, fins i tot les hores que havien estat dormint...

Aleshores, rient fort, molt fort, de goig, mentre estripava el sobre i la factura, es va dir «De nou no he pogut visitar Roma. Però, i què? Amb ell, ja et dic jo que mai més hi repetiré!».